dimecres, 16 de gener de 2013

Demà encara volaran les orenetes

  Juan Roca

Quan la Laia va lliurar el seu diari personal a l'Albert tot dient-li "És més teu que meu", el noi no va saber veure-hi un adéu, un punt final a un any i mig d'amistat sincera, però el va acceptar confiant que li serviria per entendre el patiment de la seva millor amiga. L'Albert recupera aquell diari uns anys més tard i l'aprofita en la redacció d'un treball literari per als seus estudis de filologia catalana. Pren el diari de la Laia com a fil conductor d'una novel·la curiosa, original, que basteix incorporant-hi textos de moltes tipologies en una mena d'aiguabarreig que, d'entrada, pot generar un punt de desconcert. A mesura que el lector vagi avançant en la trama, canviarà constantment de registre: autobiogràfic, narratiu, periodístic, dramàtic, poètic, epistolar... Anirà descobrint la protagonista de mica en mica: les seves il·lusions, les seves inquietuds, les seves pors... Coneixerà la seva família i el seu cercle d'amistats, i acabarà desitjant fer-li costat en la lluita contra la seva malaltia, una malaltia que, tristament, és massa comuna entre les noies de la seva edat.

2 comentaris:

  1. Júlia Rojas ha dit:

    Demà encara volaran les orenetes
    Aquest llibre tracta sobre l’anorèxia. La Laia, una nena de 14 anys, està enamorada de l’Albert, però l’amor no és correspost, ell està amb la Jordina. Segons ella la Jordina està molt més prima que ella i es posa l’objectiu de aprimar-se.
    Vull destacar els personatges, perquè et poses molt a la pell de la Laia, són personatges creïbles i el personatge que destaco és la Laia, la protagonista, perquè no se’n adona de que està malalta, ho nega. El llibre té un llenguatge entenedor i es llegeix molt ràpidament. A l’epíleg l’autor li envia un correu a la noia al qual està inspirat el llibre i es veu realment com la noia no n’és conscient de que està malalta.
    Per començar penso que és un bon llibre per a tothom, sobretot per la gent que comença a estar a la tapa de l’adolescència, perquè no es sentin bé o no estiguin contentes amb elles mateixes, perquè cada cop l’anorèxia els i ve a noies més petites (dic noies perquè la majoria sempre són noies, però també hi ha casos de nois). I haurien de fer alguna cosa, per exemple moltes noies o nois es fixen amb els models i es volen assemblar amb ells, però també he de dir que les models també acaben arribant a l’anorèxia moltes d’elles, per tant les models no deixar-les tant primes.
    Nota: 8

    ResponElimina
  2. Berta Soler ha dit:

    Per començar, aquest llibre explica la història d'una noia de 14 anys que ha de combatre amb l'anorèxia. El seu únic objectiu és aprimar-se, la resta li és igual.
    En resum, ens explica com viu una persona que pateix aquesta malaltia i com la pateixen els que l'envolten.
    Val la pena dir que la protagonista és molt forta, afronta aquesta malaltia de la millor manera que pot, encara que en molts moments, li resulta inaguantable i molt difícil.
    El més important és que el llibre no se'm ha fet pesat, al contrari, me'l vaig llegir molt ràpidament i s'entén molt bé. El recomanaria a les persones que els hi interessa conèixer les emocions, els sentiments i les situacions que es passen quan tens aquesta malaltia.
    Per acabar, la nota que jo li poso és un 9.

    ResponElimina